12/03/2007

actualitat

actualitat: "Toni Xuclà tanca el seu cicle al capdavant de la direcció artística de Mediterrània"

11/08/2007

L'anticurriculum

Aprofundiment del tema dels títols i papers

Com es veu, en el meu currículum no hi apareix cap títol acadèmic, perquè el més semblant que tinc és el graduat de preparatòria, el carnet de conduir i la cartilla alliberada del Servei Militar Mèxicà. El carnet de conduir el va pagar la meva mare, anava inclòs a les classes que em feia fer perquè si la policia ens agafava fent pràctiques no li cobrés cap mordida al profe d'autoescola, i no vaig haver de fer mai cap examen. La policia espanyola me'l va convalidar amb una prova pràctica i de passada em van regalar el de moto.

A Mèxic vaig estar en una mena de càtedra d'etnomusicologia, pendent en aquell temps de reconeixement per les autoritats universitàries, una mena de grau mitjà que vaig també deixar a mitges en l'aspecte acadèmic. Això sí, em passava dies perdut a la Sierra amb músics i festes indígenes, que eren els meus mestres. Al conservatoris també vaig deixar de fer exàmens força aviat, em matriculava a les classes que trobava interessants pels mestres que les impartien, sense patir per fer exàmens, i en cas de fer-ne, tampoc anava gaire a buscar les notes.

Vaig veure com persones properes, catedràtics, doctors de la UNAM anaven a Catalunya i un cop allí havien de fer oposicions, convalidacions i passar processos semblants davant d'una colla de persones que no sabien ni tant sols de què es parlava, i que en canvi tenien títols que els donaven potestat per decidir. No em va semblar bé.

Vaig emigrar al país de les meves arrels i somnis, però aquest país no existeix legalment, tampoc té cap títol. Llavors... al cap d'un temps vaig ser immigrant il·legal sense papers a Espanya, uns quants anys, i més tard vaig escenificar que em donava d'alta com a ciutadà espanyol sense perdre la nacionalitat mexicana, (cosa no permesa per la llei en aquell temps). Va estar bé. Ara ja es pot legalment i només ho aprofito perquè així els meus fills son mexicans, i potser ho haurem de fer servir algun dia si Espanya finalment ens fa fora...

Sóc pare solter de 4 fills que convisc feliçment amb la mare dels mateixos (bona opció per la declaració de renda) i no tenim títol ni de parella de fet. He fet de regidor per ERC al meu poble durant 4 anys i no m'he volgut donar d'alta ni com a militant ni tenir títol de simpatitzant. Només amic, per cortesia. No m'agraden en general els títols, ni legals, nobiliaris ni acadèmics.

Crec que alguns mestres de l'aula no tenim ni volem títols. Forma part del nostre perfil.

11/06/2007

DEPENDENCIA O INDEPENDENCIA DE CATALUNYA. Alfons López Tena

INTERESSANT ARTÍCLE D'EN LÓPEZ TENA
MAGISTRAT I VOCAL DEL "CONSEJO GENERAL DEL PODER JUDICIAL"

Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España. Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya.
Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta.

Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción,e importa de allí menos del 35%.

A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).

Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc.
¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?

Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante que Catalunya en treinta.

Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los
aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia?(si puede ser, sin insultar).

El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.

Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los 'diferentes' no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión. Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.
Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia. España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.

Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Ha empezado la cuenta atrás.

(Alfons López Tena es vocal del Consejo General del Poder Judicial)

La meva opinió sobre l'Aula de Música Tradicional i Popular.

La meva opinió sobre l'Aula de Música Tradicional i Popular.

L'Aula és un programa formatiu de cultura. Jo crec que ho ha de seguir
sent, i si un cas ens convé aprofundir més i defensar aquest aspecte.
La cultura cal recolzar-la des de tots els àmbits ciutadans, privats,
socials i públics. La cultura no és només el pintor famós, la
simfònica nacional , el dramaturg capdavanter i el ballet folklòric
estrella que acompanyen en seguicis internacionals les autoritats que
representen el país. També ho són aquelles persones i col·lectius que
compleixen una funció insubstituïble amb la seva especialització; que
alimenten el batec de la societat.

Parlem d'un ofici i un mestratge. Un bon violinaire (flabiolaire,
acordionista, graller, etc) ha de conèixer un corpus de repertori
adient per cada ocasió, ha de saber jugar el seu paper, ha de saber
ser útil a la comunitat; agradable, carismàtic, adaptable, creatiu. Ha
de tocar amb sentit i art, amb els tempi i les intencions bones pel
cas (fer ballar bé una sardana, o una contradansa), ha de desenvolupar
un estil personal propi i individual que pugui entusiasmar als qui
gaudeixen de la seva feina, i que es pugui defensar com a
representatiu de la seva pròpia cultura.

I sent un mestratge tradicional el més normal és que es transmeti en
l'entorn proper de les persones. La transmissió paterno-filial no
sempre és possible, però és essencial, i a les cases de molts de
nosaltres és una prioritat.
Feliçment amb l'AMTP s'ha trobat una fórmula alternativa, que no
substitutiva, de la transmissió de pares a fills. En aquest cas la
figura de pare o mare o germà experimentat és coberta per un
personatge que hom considera un expert. Els mestres de l'Aula són
gent d'ofici que sense títol específic s'han guanyat un respecte
precisament pel seu bon ofici. Els alumnes s'apunten amb il·lusió
perquè aquí tenen una oportunitat immillorable de fer d'aprenents d'un
seguit de sonadors i cantadors amb els que s'identifiquen i
s'emmirallen; personatges concrets que altrament només veuen en els
escenaris o fent la seva funció en la festa tradicional.

L'Aula no és un entorn acadèmic en el sentit estricte. Aquí els
alumnes són més que alumnes, són veritables aprenents d'un ofici. Un
mestre de cases no és pas un arquitecte. Un remeier no és un
farmacèutic un practicant que et posa un os a lloc no és un metge
especialista en traumatologia. Oi que per aprendre l'ofici de cisteller
no anirem mai a la facultat de disseny?.
L'Aula va néixer d'una necessitat: proliferaven colles de grallers
lligats a l'eclosió de la fal·lera gegantera, les danses folk, i
fenòmens socials semblants: la música popular s'estenia mancada de
referents culturals propis ni aliens, sense responsabilitat ni
coneixement de la funció del sonadors, sense un mínim nivell
d'exigència artística. Aquesta mena de música tradiconal o folk era i
és un fenomen devaluat i l'Aula ha de seguir contribuint a posar-hi
qualitat.

Aquests darrers anys hem impulsat un procés gradual d'academització
de l'Aula. S'hi han esmerçat recursos i molta dedicació per aconseguir tenir
uns dissenys curriculars seriosos . Aquest procés regulador d'un marc

- Mostra el text citat -

educatiu era i és segurament necessari, però com a opinió personal diré
que hauríem de vetllar per no desviar l'orientació original de programa
formatiu, amb el rerefons de l'ensenyament tradicional com a objectiu.

L'ensenyament tradicional de les funcions musicals de la nostra pròpia
cultura és el nostre marc de referència.
Crec que aplicar tots els esquemes d'una educació reglada a l'AMTiP pot
generar un conflicte o com a mínim desorienta. Ni tenim les hores que
calen, ni tampoc respon a l'objectiu dels nostres alumnes, ni al
perfil ni la titulació dels nostres mestres. No pot ser que la única particularitat
que que ens faci diferents de les escoles de música sigui el fet d'ensenyar
instruments tradicionals catalans. Nosaltres treballem sobre les maneres
tradicionals de transmetre el mestratge d'aquests oficis.

Per altra banda és bo (i ja era hora) que les escoles de música (es
diguin conservatoris o no) incloguin oferta d'instruments autòctons.
L'educació musical acadèmica, dirigida a la professionalitat o no, ha
de tenir orientació diversificada: àrees de música antiga, música
clàssica i òpera, músiques modernes i jazz, músiques autòctones del
propi territori i de la globalitat.

L'Aula és tot una altra cosa. No es tracta només de donar lloc a
instruments "no atesos" per les escoles de música (i si fos això, el
violí, què hi pinta, aquí?). Ni es tracta tant sols de la difusió d'un
repertori autòcton (que evidentment hauria de ser també el fonament a
tots nivells a les escoles de música, com passa a tot arreu). L'Aula
és més: un consell d'experts, un camp de pràctiques, una plataforma
per grups estables i activitats extraordinàries, un seminari
permanent, un espai per la investigació organològica, etnològica,
sociològica, musicològica...

L'Aula és una experiència pionera a nivell europeu i un model que
segurament exportarem un dia o altre. A Mèxic existeixen coses
semblants (centro de capacitación para bandas de música, taller de
fandango, seminario de son jarocho) que porten administracions
públiques que no són la Secretaría de Educación. Poden ser la
Secretaria de Defensa, l'Institut Nacional de Belles Arts, El
Departament de Turisme del Govern de Veracruz, etc.

Crec honestament que pel Govern de Catalunya aquest és un projecte
valuós. Pot sentir-se honorat de tenir un model com aquest, que no era
en un principi educatiu, sinó formatiu; que ben segur que té problemes
i que cal començar a perfeccionar, però jo defenso el seu lloc dintre
del Departament de Cultura, que crec que és on ha d'estar.

de més verdes en maduren

Canal de video

Loading...

Avisos de Facebook de Francesc Tomàs Aymerich