11/21/2008

Sobre la cançó improvisada (QÜESTIONARI PER LA REVISTA SONS)

Aquestes son les respostes que vaig fer a les preguntes que em va enviar en Ferran Riera
1.- Com valores el moment actual de la cançó improvisada?
No tinc cap valoració feta, ni vull ni puc fer-la, de veritat.
2.- Quines han estat les principals aportacions que s'han fet últimament al moviment, tant pel que fa a l'aparició de nous cantadors com a la difusió mitjançant llibres i audio-visuals?
Nous cantadors i alguns que prometen, nous llibres i algun d'interessant, presència d'audiovisuals: molt important, sobretot en portals lliures ex. YouTube.
3.- Què significa per a tú i quina funcionalitat creus que té fer cançó improvisada ara mateix, al 2008? De què n' ha de parlar, aquesta cançó?
S'ha de parlar de tot, qui s'expressa ho ha de fer sense inhibicions, s'han de debatre les diferents postures, s'ha de crear llenguatge, ideologia, discurs, humor, dialèctica... hi ha d'haver lloc per a tothom. A veure si de mica en mica deixem de mirar la caixa tonta tots plegats (encara que els mediàtix escenifiquin garrotins no ens enganxaran!)
4.- La cançó improvisada neix i mor en el mateix moment que es canta. Això va radicalment en contra de la indústria musical, que necessita productes enregistrats, com més perdurables millor. Com penses que pot sobreviure la cançó improvisada davant l'enemistat de la llei del mercat?
Tot el que vagi en contra de la indústria musical i de la comercialitat regida per les lleis del mercat capitalista és lloable. Estic segur que tota aquesta infrastructura feixuga, decadent i al·lienant tard o d'hora ha de caure, i des del vers improvisat farem el que sigui per intentar ajudar a aconseguir-ho. Afortunadament la gent tenim moltes i noves de generar i transmetre cultura, discurs, creació, identitat i idea. Podem trencar els monolitismes culturals amb moltes més eines i les hem de fer servir. Ja no crec que tingui cap sentit el copyright, ni les societats de gestió, ni la indústria discogràfica ni els macroconcerts massificats. Sempre he imaginat i he intentat viure en una societat musicalment més artesana i ara veig amb il·lusió que potser de mica en mica tots (o alguns) hi anirem a parar!
5.- Com veus els suposat maridatge als Països Catalans entre la cançó improvisada d'arrel tradicional i els nous costums practicats per gent jove i basats en el hip hop i el rap? Creus que, més enllà de l'ús d'una llengua comuna, hi ha elements de relació entre ambdòs gèneres?
Bàsicament és la llengua. Un bon intercanvi oral sempre es basa amb l'ús deshinibit de la llengua. Res de maridatge, crec més en l'intercanvi promiscu en aquest cas.

6/17/2008

Manifest d'un músic

Faig de músic, i per a mi fer de músic vol dir tot això: aprendre sempre, fer treball individual continuat i investigació organològica, tocar i cantar en públic en context de concert, festa, tallers de dansa, i aplicacions a l’escena, l’espectacle i el ball. També significa fer feina creativa, des de la composició, l’arranjament, la improvisació o la mateixa interpretació. I de manera essencial també vol dir fer de mestre de música, com a única manera possible de transcendir, de perpetuar l’ofici, de formar part de la tradició.
Faig classes de música individuals i col·lectives a casa meva, i també a altres llocs. Intento ensenyar d'una manera sensitiva, profunda, dinàmica i agradable. Faig servir metodologia tradicional auditiva, sense massa paràmetres preestablerts. Entenc la tècnica com a conjunt plural d’estratègies dirigides a la consecució de finalitats expressives i increment de les habilitats instrumentals.
La qualitat de so, el sentit rítmic, la projecció sonora i l’entonació són els materials bàsics que treballo amb els alumnes, sempre a partir del repertori musical consensuat a partir de les propostes de mestre i alumne, reforçat amb exercicis tècnics preparatoris, sovint ideats i aplicats in situ.
Procuro adaptar-me als interessos i capacitats reals dels alumnes. Els ajudo a adquirir eines perquè puguin resoldre ells mateixos els reptes. No faig servir partitures per transmetre la música: la interpreto, l'ensenyo frase per frase, aplico diverses formes de llenguatge oral (solmització dodecafònica, sil·labeig rítmic i onomatopeies clares i unívoques per poder identificar i categoritzar tots els elements tècnics).
Treballem la comprensió global i l’assimilació de tots els aspectes (estructura, esquelet harmònic, teixit contrapuntístic, entonació vocal de les melodies). També a través del repertori procurem anar coneixent tot l’àmbit de l’instrument, així com a mesura que es fan servir es van coneixent totes les escales, arpegis i acords, els seus noms, xifrats, composició tant en sentit absolut-estructural com relatiu-funcional.
Toquem plegats la música, la faig enregistrar en sistema sonor o bé audiovisual i dono consells perquè els alumnes puguin continuar el treball a casa, sovint amb l’ajut d’eines telemàtiques (tutorials on-line, portals de música i video). Quan l’alumne adquireix un nivell determinat l’intento engrescar en diversos projectes reals al seu abast i de cara a la societat perquè crec que aquest és un ofici que només s’aprèn exercint-lo, exactament com tots els altres.
Considero que el treball auditiu ho és pràcticament tot en la transmissió, però també ho reforço amb el document gràfic, per referència, estudi i anàlisi. Amb aquest criteri ensenyo a llegir i escriure els diferents codis com a complement força interessant: notació musical clàssica genèrica, notació musical clàssica específica de l’instrument, baix xifrat barroc, xifrat harmònic modern, tabulatures instrumentals històriques i contemporànies específiques, simbologia tècnica (digitacions, cops d’arquet, etc.)
I pel que fa a exàmens, qualificacions i títols tinc la meva postura: mai un programa d’estudis reglat ha de passar per damunt de les necessitats i les circumstàncies d’un complex alumne-mestre: ha de ser tant sols una guia i una orientació de ruta pels dos. Mai l’objectiu d’una disciplina d’estudi ha de ser l’obtenció d’un aprovat o una nota: això és circumstancial i poc essencial. mai l’objectiu d’una prova ha de ser l’obtenció d’un títol; això desvirtua els valors i les prioritats. Mai la possessió d’un títol ha de ser garantia per obtenir i/o conservar una plaça laboral: l’habilitat es demostra i s’incrementa cada dia.

de més verdes en maduren

Canal de video

Loading...

Avisos de Facebook de Francesc Tomàs Aymerich