Un bon estri per moure fressa. A dins
hi poses ciurons, picarols o el que et vingui de gust. El marc
quadrat és molt senzill de bastir, i té una particularitat: la
forma en que les dues pells queden tensades trenca tota possibilitat
d'aconseguir una afinació determinada de manera harmònica i
d'aquesta manera el so atabala menys i dona més llibertat a que cada
cantador s'expressi en el to que li vagi més bé. El pandero, com
tota la música, té quatre dimensions: la dimensió de la
necessitat, que és el que ens empeny a fer eines com aquesta que
ajuden a expressar amb la veu i el cos alguna cosa més que els
simples conceptes que pot transmetre el llenguatge planer; la
dimensió del mèrit: l'habilitat que tenen alguns a l'hora de
decorar, picar, sacsejar, pensar, versificar, entonar i combinar
aquestes arts, la dimensió de la propietat que té a veure amb la
pertinença i la identitat, malgrat que a última hora aquest
patrimoni no sigui “meu ni teu sino de la Mare de Déu”, i
finalment la dimensió de notorietat, que té a veure amb la
popularitat i el reconeixement, coses que en aquest moment volen dir
escenaris amb altaveus, youtubes i “likes” al facebook. Amb tot
això, ara com fa un parell de segles, estem davant d'una icona
organològica de primera, una d'aquelles eines que en realitat són
instruments per crear identitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada